,

ASSESSORAMENT PSICOLÒGIC ESPECIAL PEL COVID-19

DEGUT A LA SITUACIÓ ACTUAL ESPAI NEUTRAL OFEREIX ATENCIÓ PSICOLÒGICA ESPECIALITZADA PER AQUESTS MOMENTS A TRAVÉS DE VIDEOTRUCADES.

En aquesta videotrucada s’assessora a les persones que la demanen sobre tots els aspectes psicològics a cuidar en aquesta situació. Aspectes personals i familiars.

 

COM DESENVOLUPAR EL PENSAMENT POSITIU

COM DESENVOLUPAR EL PENSAMENT POSITIU

Resultat d'imatges de lliures de pensament positiu

En les ciències de la salut en general s’ha fet un èmfasi a centrar-se amb la patologia, les deficiències i debilitats. La psicologia positiva en canvi, posa el seu focus en les fortaleses, virtuts, emocions positives i benestar. (Vazquez, Hervás 2009)

L’objectiu d’aquest paradigma positiu és explorar les capacitats que té la persona per afrontar els mals moments i d’aquesta manera fomentar el creixement i poder millorar la vida (Alameda 2018).

L’enfocament positiu es desenvolupa prenen algunes formes de regulació emocional de les que ja hem parlat. Resumint: acceptar la realitat tal com és, centrar-nos en el present, ser flexibles cognitivament i veure les situacions amenaçant com a reptes a superar.

Les condicions per desenvolupar el pensament positiu són:

  • És la tendència a preveure que les coses que esdevindran seran bones i, en general, la vida ens serà gratificant. Aquest optimisme és un treball mental que haurem de treballar tota la vida davant de qualsevol situació. Una bona manera d’aconseguir-ho és plantejar-nos alguns objectius que siguin suficientment exigents, de manera que ens tinguem que esforçar, però sense ser tant exigents que sigui molt difícil aconseguir-les. L’optimisme es construeix cada dia i s’aprèn.
  • DOTAR DE SIGNIFICAT LES EXPERIÈNCIES VITALS. Les experiències que vivim ens han d’aportar aprenentatges valuosos. I això farà que afrontem de manera més positiva experiències futures. Un exercici pràctic i breu per trobar significat a les situacions vitals és pensar en una situació concreta i escriure en un full totes les coses que hem après de la vida i de nosaltres mateixos gràcies a aquesta experiència. Es pot aprendre molt gràcies a aquest breu exercici.
  • L’ESPERANÇA. Aquesta emoció té un gran potencial motivador que hem de tenir en compte quan volem aconseguir qualsevol objectiu a la vida. L’esperança ens anticipa solucions als nostres problemes, afrontament actiu i positiu en el dia a dia. També ens ajuda a mantenir l’afecte cap a nosaltres mateixos quan no aconseguim l’objectiu que ens havíem marcat i ser més compassius amb nosaltres mateixos. La podem desenvolupar en qualsevol moment, només hem d’imaginar que les coses aniran bé i que sabrem adaptar-nos a les circumstàncies canviants de la vida.
  • L’AUTENTICITAT DE SER NOSALTRES MATEIXOS. Ser genuí és una de les millors formes per ser feliços. Expressem seguretat  en qui som. L’exercici pràctic és el de cada dia ni que sigui en un espai petit de temps, mostrar-nos tal i com som. Cada vegada serà més fàcil ser autèntics.
  • SER AGRAÏTS. No ens han ensenyat gaire a ser agraïts amb les petites coses que tenim a la vida però que són un veritable regal. Una manera molt senzilla de ser agraïts es dedicar dos o tres minuts cada dia a agrair tot allò que tenim i som. Si desenvolupem aquest hàbit notarem ràpidament que els nostres estats anímics seran més positius.

 

OBSERVAR LA CONDUCTA DEL NOSTRE FILL.

EL PRIMER PAS PER CANVIAR LA CONDUCTA DEL NOSTRE FILL (2)

OBSERVAR LA CONDUCTA DEL NOSTRE FILL. 

Resultat d'imatges de libres de observar conducta del hijo

Tenint en compte tot el que vam dir en la introducció sobre el primer pas per canviar la conducta del nostre fill; abans de canviar la conducta , hem de saber què passa, perquè passa (antecedents) i perquè segueix estant present (conseqüents). Abans de canviar la conducta s’ha d’observar.

  • Què està passant.
  • Amb qui està.
  • On està.
  • I que aconsegueix al fer el que fa.

Aquest procés d’observació es diu anàlisi de la conducta i analitza el que passa abans, durant i després de la conducta del nen. Exemple:

La mare d’en Jan té un problema: “el meu fill Jan és un desobedient, no fa cas de res. Ho he provat tot. Ja no sé que fer”.

Tenim clar el que passa? Ha etiquetat al seu fill de desobedient, però no sabem ni quan, ni amb qui, ni perquè ho fa. Sabem que segueix desobeint i que aconsegueix el que vol dels seus pares.

Si observem la conducta durant uns dies veiem:

  • Cada vegada que arribar l’hora de menjar, en Jan esta veient la televisió.
  • La mare el crida des de la cuina.
  • Després de diversos fracassos perquè vingui, comença a cridar.
  • O l’amenaça amb no veure la televisió tot el dia (que després no compleix).

Ara comencem a saber el que passa: Jan desobeeix els crits de la mare (antecedents) i per les amenaces no complides i els premis (conseqüents). També observem que la desobediència no es dona amb el pare perquè les ordres són clares i les conseqüències es compleixen.

Per poder canvia la conducta d’en Jan la mare ha de deixar d’etiquetar al fill “el meu fill desobedient” i fer una descripció de la conducta – problema: “quan crido al meu fill perquè vingui a dinar, i fins que no l’amenaço, crido o li prometo alguna cosa no ve”.

La desobediència és una cosa molt comuna en la infantesa. La majoria dels nens desobeeixen perquè s’han acostumat a fer-se els sords davant de les ordres imposades o regulades per nosaltres. És el que s’anomena sordesa casolana. La majoria dels nens tenen sordesa selectiva  a casa. Només es curen si els pares canviem la forma de dir les coses; si canvien els esdeveniments i la nostra manera d’actuar.

En seguirem parlant.

 

PREVENIR LA VIOLÈNCIA ENTRE IGUALS I DE PARELLA EN ADOLESCENTS.

PREVENIR LA VIOLÈNCIA ENTRE IGUALS I DE PARELLA EN ADOLESCENTS.

Resultat d'imatges de lliures de violencia juvenil

Actualment podem constatar que la violència entre iguals i de parella en els adolescents té una incidència molt elevada i acostuma a tenir greus conseqüències psicosocials. Alhora l’actual ús de les noves tecnologies de la informació i comunicació han facilitat que aquestes agressions es puguin desplaçar al món virtual.

Ambdós tipus de violència mostren relació entre sí. (Cava, Buelga, Tomás 2018) i s’ha observat que certs patrons de domini – submissió present en l’assetjament entre iguals formen part de les relacions conflictives i violentes en algunes parelles adolescents.

Les variables serien:

  • Manca d’empatia
  • Dificultats per la resolució positiva de conflictes
  • Carències d’habilitats de comunicació.

Cal docs un programa d’intervenció per informar i sensibilitzar als adolescents sobre la violència i les seves conseqüències. Dotar-los de recursos per poder afrontar les situacions conflictives i violentes i ajudar-los a crear relacions interpersonals enriquidores.

Les primeres relacions romàntiques dels adolescents acostumen a ser de molta intensitat emocional i suposa la base, moltes vegades,  per establir un patró de relacions de parella que es repetirà en futures relacions,. Per tant és necessari reflexionar:

  • Sobre alguns mites relacionats amb l’amor romàntic.
  • La gelosia com a prova d’amor.
  • Associar l’amor amb el patiment.
  • Creure en la necessitat de la mitja taronja en les relacions.

El programa DARSI (desenvolupant en adolescents relacions saludables i igualitàries) Carrascosa, Cava i Buelga (2018) destaca tres aspectes fonamentals:

  • Informar i sensibilitzar als adolescents sobre totes les formes de violència entre iguals i de parella, reflexionar sobre les seves conseqüències i empatitzar amb la víctima i analitzar el seu paper com a observadors.
  • Reflexionar de manera crítica sobre els estereotips de gènere ( i actituds sexistes associades) i els mites de l’amor romàntic.
  • Potenciar en els adolescents recursos personals i socials (com les habilitats socials) que els ajudin a crear relacions socials interpersonals mes saludables i igualitàries.

El programa Darsi s’ha desenvolupat en dotze sessions en contexts educatius amb bons resultats.

L’article complert el podeu trobar a la revista Psicothema, 31(2), 121-127.

LES QUATRE MANERES D’ESTABLIR VINCLES AFECTIUS: AFECCIONS

LES QUATRE MANERES D’ESTABLIR VINCLES AFECTIUS: AFECCIONS

Resultat d'imatges de libres de vinculos

Hi ha quatre maneres d’establir vincles afectius amb els pares o les persones que ens estimen o relacionem. El nostre cervell és capaç de mantenir models de vincles, afeccions diferents, un per cada relació amb determinada figura afectiva.  Daniel J. Siegel (2014)

  • EL MODEL SEGUR. Si tenim una relació amb una figura afectiva que proporciona de manera bastant consistent una sensació de ser vist, reconegut i tranquil·litzat, llavors tenim un model segur d’afecció.

Aquest model permet equilibrar les nostres emocions, entendre’ns a nosaltres mateixos i connectar amb els demés de manera gratificant per ambdues parts.

  • EL MODEL EVITATIU. Si durant la criança hem tingut una experiència similar a la d’un 20% de la població, vol dir que vam tenir una relació amb una o varies figures afectives en el que no vam tenir la sensació de ser vistos, ni tranquil·litzats. Aquesta forma s’anomena afecció d’evitació.

Amb aquestes experiències aprenem a minimitzar les necessitats de vincle. Tenir aquest model suposa que ens podem sentir desconnectats dels demés i també de les nostres pròpies emocions i necessitats.

  • EL MODEL AMBIVALENT. És aquella en que el nen percep inconsistència o intrusisme  per part d’una de les figures afectives. Això passa en el 15 % de la població. El ser vist o tranquil·litzat no es dona d’una manera inequívoca. El model ambivalent no permet està relaxat ja que mai sabem que esperar; no és un port segur en el que es pugui confiar. Les conseqüències són un jo confús que crea relacions d’afecció ambivalents. Pot ser que podem confiar i pot ser que no. Això és ambivalència.
  • EL MODEL DESORGANITZAT. Aquest model es pot donar dins dels altres tres models. Per algun motiu una de les figures afectives et fa por, potser està deprimida, irritable i et crida.  El problema d’aquest model és que activa dos circuits diferents del cervell. Un és el circuit primitiu del tronc encefàlic que gestiona una reacció de supervivència i et fa fugir. L’altre és el del sistema afectiu situat en l’àrea límbica que t’impulsa quan tens por a buscar protecció i calma en la figura afectiva. Ens fragmentem. Això ens fa vulnerables a molts nivells. Ens pot costar molt equilibrar les emocions, tenir bona relació amb els altres i pensar clarament en situacions de tensió. És un obstacle important pel nostre benestar.  Està present entre el 5 al 15 % de la població.

 

Com aconseguir vincles segurs serà desenvolupat en un altre article.

 

 

 

PERCEPCIÓ DE CONTROL, AUTOCONCEPTE I BENESTAR EN LA PERSONA GRAN. (2)

PERCEPCIÓ DE CONTROL, AUTOCONCEPTE I BENESTAR EN LA PERSONA GRAN. (2)

Resultat d'imatges de lliures gent gran

Com dèiem en l’article del 23/9/2019 tres paràmetres són determinants per l’autoconcepte de  la persona gran: (Antequera-Jurado, 1999)

  • La percepció de la imatge corporal
  • L’autoestima
  • Dimensió social de l’autoconcepte de vellesa.

En quan a la percepció de la imatge corporal podem destacar:

  • La percepció que té del seu estat de salut. Té molta importància i influirà molt en la seva pròpia identitat i benestar.
  • La valoració que fa la persona gran del seu estat de salut no té a veure en la presència o absència de malalties sinó en la percepció subjectiva que faci de la seva situació (Wilensky 1982)
  • El principal determinant és el nivell d’activitat o mobilitat física  (Pellet, 1989)
  • Ha quedat demostrada des de finals del segle passat la relació entre percepció de nivell de salut, autoconcepte i l’afrontament de les situacions estressants.
  • Les malalties musculoesquelètiques associades al dolor deterioren l’autoconcepte i les estratègies d’afrontament de la persona gran que es torna molt més passiva.

L’autoestima en la vellesa.

  • La modificació de les condicions socials per l’esdeveniment de la jubilació pot pertorbar l’autoestima que la persona gran té de si mateix. El període crític és entre els 64 i els 69 anys.
  • També l’autoestima es veu deteriorada quan la persona gran s’etiqueta de vell, ell mateix. Això té connotacions socials negatives.
  • Alguns dels possibles paràmetres que es poden utilitzar per assumir aquesta etiqueta de vells son: L’edat cronològica, el declivi de les funcions físiques, el deteriorament del funcionament mental, el sentiment d’utilitat i participació social.
  • Tot i aquesta possibilitat la majoria de la població més gran de 65 anys presenta una autoestima més elevada que la resta de la població. Només el 20% del total els que alhora valoren negativament el seu estat de salut presenten un autoconcepte més baix que la mitja.
  • Els que presenten un descens en l’autoestima són els que durant la vida han desenvolupat un concepte més vulnerable, perquè s’han recolzat en la seva posició social, aspecte físic o poder adquisitiu), al desaparèixer tot això mostrant un notable descens de l’autoestima.

Dimensió social de la vellesa.

  • El concepte d’ancià en la nostra societat, en general te matisos negatius i pejoratius. Són matisos falsos, indegudament generalitzats o de falses interpretacions de dades sobre la vellesa.,
  • Aquests prejudicis poden influir en la persona gran fins el punt d’assumir-los completament i això redueix dràsticament l’autoestima. Més que els canvis i deteriorament que pot experimentar la persona gran són aquests prejudicis els que poden acabar afectant la visió de si mateix.
  • Per altra banda el pertànyer a un entramat social i gaudir de reconeixement de les persones amb les que interactua ajuda a mantenir l’autoconcepte.
  • Una de les coses que més perjudica l’autoconcepte de la persona gran és la seva institucionalització(Krause 1987). Disminueix el sentit de poder controlar la seva pròpia vida, sovint s’interpreta com un rebuig i abandonament dels seus familiars i també el fa enfrontar amb la idea de la mort.

Continuarem en propers articles.

 

 

EL PRIMER PAS PER CANVIAR LA CONDUCTA DEL NOSTRE FILL (1).

EL PRIMER PAS PER CANVIAR LA CONDUCTA DEL NOSTRE FILL

OBSERVAR LA CONDUCTAR DEL NOSTRE FILL. (1)

Resultat d'imatges de imatges lliures pares educant

 

FOTOGRAFIA: aracriatures.cat

L’Esther Egea i el Francesc Xavier Méndez han escrit un llibre molt útil i didàctic titulat: “Seis pasos para cambiar la conducta desobediente de nuestro hijo” publicat per Pirámide aquest 2019.

Poc a poc us faré cinc cèntims i comentaris sobre cadascun d’aquests passos per educar als nostres fills.

El primer pas és observar la conducta del nostre fill. Els fills aprenen poc de les paraules; només serveixen els nostres actes i la coherència d’aquests amb les paraules.

La major part de les conductes infantil són apreses i mantingudes i regulades per l’efecte que produeixen en el seu entorn. L’aprenentatge esdevé en el context social on hi ha premis i càstigs i on les conductes van acompanyades de conseqüències. Mentre unes determinades circumstàncies afavoreixen el correcte desenvolupament del comportament infantil d’altres suposen un aprenentatge incorrecte.

Sense ser conscients els pares reaccionem davant de conductes negatives amb gran atenció però atenció negativa, i això resulta un potent reforçador d’aquestes conductes. Ans al contrari, sovint, quan el fill desenvolupa conductes positives aquestes passen desapercebudes, no són valorades, no ateses ni reforçades i llavors no es consoliden.

Segons el model coercitiu de Patterson (1982) hi ha coses que els paren fem abans i després de la conducta del nen que generen i mantenen de manera inadvertida la conducta / problema. Canviar els antecedents i els conseqüents farà que els nens modifiquen la seva conducta.

No ser coherents entre el que es diu i es fa i no ser sistemàtics a l’hora de mantenir les conseqüències, són errades paternes que perjudiquen al nen.

 

Bé dit això, en altres articles o anirem explicant detingudament i amb exemples. Però és molt important tenir clar que hem d’observar la conducta del nostre fill amb deteniment. I veure que el que passa abans i el que fem després és determinant per canviar la conducta del nostre fill.

 

DES D’ESPAI NEUTRAL constatem que els pares sovint veiem el que fa malament els nostres fills però no assumim que nosaltres també intervenim en el manteniment, degut a les nostres reaccions, d’aquesta conducta que volem canviar. Cal un esforç pedagògic per part dels professionals i una comprensió i acceptació més profunda per part dels pares.

 

 

 

PREVENIR EL RISC DE L’ADDICCIÓ AL JOC EN MENORS

PREVENIR EL RISC DE L’ADDICCIÓ AL JOC EN MENORS

Resultat d'imatges de imatges lliures addicció al joc nens

El tipus de joc més habituals entre la població són les juguesques esportives (64,9%), els jocs de cartes amb diners (17,2%) i els videojocs (15,9%) (Sánchez, Herrador, Aleixandre i Bueno 2016). Des  que el 2011 entra en vigor la llei d’ordenació del joc i s’autoritza el joc en línea , els jocs d’atzar han crescut a un ritme sense precedents en els últims anys.

L’evidència senyala que l’inici als jocs d’atzar a edats infantils incrementa notablement el risc de tenir problemes d’addició al joc (Sánchez 2016) i que existeix una relació directament proporcional entre l’edat i la gravetat del problema (Rahman 2012).

Especialment rellevant és el rol que s’està adoptant en els videojocs, com una forma d’entreteniment de la societat actual, una forma d’entreteniment que a Catalunya és la primera opció d’oci individual entre nens de 6 a 11 anys (Drumond i Sauer 2018).

La principal preocupació ve de la manca de definició de límits entre alguns tipus de jocs d’atzar i videojocs, això pot contribuir a la seva normalització, considerant-les activitats adients i acceptables, i induint a alguns nens i joves a desenvolupar un interès pels jocs d’atzar i de juguesques a una edat primerenca.

Els diversos estudis alerten d’una gran dificultat per distingir entre ambdues opcions, doncs sovint es troben jocs electrònics molt interactius o videojocs que incorporen juguesques monetàries i jocs d’atzar que adopten característiques dels videojocs, creant jocs híbrids d’ambdues categories.

Com descriuen McBride i Deverensky (2017), els jocs d’atzar i el videojocs operen segons els principis de reforç, per recompensar i prolongar el joc, utilitzant efectes de sons i llum estimulants. El joc excessiu té efectes negatius com el baix rendiment acadèmic, mal humor, pèrdua d’interès per activitats que abans es gaudien i conflictes interpersonals.

La publicitat pot constituir un risc notable pels menors que reben l’impacta d’aquest missatges  comercials i disposen de fàcil accés a les plataformes de joc en línea.

Les intervencions preventives haurien d’orientar-se cap a estratègies d’oci responsable i saludable, de cara a evitar la identificació dels jocs d’atzar com una activitat d’entreteniment de baix risc. (Grande-Gosende, Martínez-Loredo i Fernández-Hermida, 2019). Donat que les actituds familiars cap el joc i els models dels pares són factors fonamental de context, els estudis recomanen que la prevenció arribi també als pare i mares.

DES DE ESPAI NEUTRAL constatem que el més saludable és que els pares juguem amb els nostres fill i busquem activitat conjuntes físiques i mentals i posem uns límits als temps de joc als mòbils, ordinadors i tauletes. Coneixent exactament  a quins jocs dediquen el temps permès en aquest aparells.

Les referències bibliogràfiques d’aquest article es roben disponibles a:

www.infocoponline.es/pdf/REFERENCIAS-ADICCIONES.pdf

 

 

LA FLEXIBILITAT COGNITIVA (2): COM DESENVOLUPAR-LA

LA FLEXIBILITAT COGNITIVA (2): COM DESENVOLUPAR-LA

Resultat d'imatges de imatgenes libres de flexibilidad cognitiva

El primer pas per desenvolupar la flexibilitat cognitiva és:

ANALITZAR LA SITUACIÓ ESTRESSANT.

Per poder ser més flexibles en la manera que afrontem situacions estressants, hem d’analitzar cóm és aquesta situació i veure les diferències amb d’altres experiències que ja hem tingut (Alameda 2018).

Un exercici que ens pot ajudar a aquesta tasca és la proposada per Greenberg (2016).

Agafem un paper i descrivim breument la situació que ens provoca estrès. I ens hem de fer les següents preguntes:

  • Vivim aquesta situació com una oportunitat per créixer o com una amenaça o una pèrdua?
  • Si la vivim com a pèrdua o amenaça que podríem canviar per pensar com si fos una oportunitat?
  • Que podem aprendre d’aquesta situació?
  • Anotem de 3 a 5 objectius que tenim al afrontar aquesta situació complexa?
  • Podem controlar aqueta situació o és una experiència incontrolable?
  • De quina manera l’estem afrontant? Amb les mateixes eines de sempre? Això ens farà sentit millor? Resoldrà el problema?
  • Podem pensar en estratègies alternatives que podríem fer servir en aquesta situació?
  • Imaginem que li passes aquesta situació a una persona coneguda. Com creiem que afrontaria la situació? Que li aconsellaríem?

 

El segon pas. APRENDRE A FLUIR:

Fluir suposa deixar-nos portar pel ritme de la vida. Per això hem de ser flexibles. La metàfora del bambú que vam explicar en el primer article és un bon exemple de l’actitud que hem de tenir davant de la vida.

Fluir no suposa deixar-nos arrossegar per la vida i els esdeveniments que passen. Suposa decidir seguir el flux de la vida, aprenent en el camí.

L’atenció plena és una gran aportació per viure el present i per tant fluir amb el ritme de la vida. Algunes activitats que ens poden ajudar (Alameda 2018)

  • Davant d’experiències negatives intentar buscar el que es positiu. Per exemple “En el treball tinc molta feina, però aquest estrès m’està ajudant a buscar estratègies de relaxació”.
  • No tot són responsabilitats, també hi ha moments de lleure. Hem de planificar les activitats de lleure que ens ajudin a veure uns altres perspectives de la vida.
  • Substituir el concepte culpa pel de responsabilitat. La culpa ens paralitza. La responsabilitat o la habilitat en la resposta ens permet prendre les regnes de la nostra vida i modificar les decisions que hem pres, si cal sense judicis negatius sobre nosaltres mateixos. La responsabilitat ens omple de força.

LA FLEXIBILITAT COGNITIVA. (1) UNA NECESSITAT EN EL SEGLE XXI

LA FLEXIBILITAT COGNITIVA. (1) UNA NECESSITAT EN EL SEGLE XXI.

Resultat d'imatges de lliures de flexibilitat mental

Tendim a identificar-nos amb el que pensem, els nostres valors i creences. A voltes, són inflexibles i no som capaços de canviar els nostres pensaments i creences.  Aquest aferrament es desenvolupa per les nostres experiències vitals i ens permeten estar estables en un món sovint caòtic i canviant.

És cert, però que si som poc flexibles podem arribar a ser incapaços d’adaptar-nos al nostre entorn i llavors és probable que sentim emocions que no sabem com manejar, i això en  pot provocar rigidesa i problemes a llarg termini. (Alameda 2018)

Aprendre a ser flexibles suposa acceptar que no ho sabem tot i que hem d’aprendre constantment. Suposa deixar-nos portar també pel flux vital, estar en el present i acceptar el que esdevé. Com deia el mestre: “ser com el bambú, que es mou amb el vent però està ben arrelat i és més resistent que un gran arbre”

La flexibilitat cognitiva és la nostra capacitat per modificar les nostres creences, valors i pensaments, basats en els canvis i demandes externes del nostre entorn. A nivell cognitiu, la flexibilitat és la capacitat per tornar a avaluar el que pensem i creiem en base al que vivim en l’ara, no estar subjectes a l’experiència del passat (Moreira 2017)

Les investigacions recents han demostrat que l’escassa flexibilitat cognitiva és un factor de risc i provoca vulnerabilitat psicològica, fomentant els trastorns d’ansietat i la depressió, com certs problemes de salut crònics. La flexibilitat psicològica o cognitiva té un paper important en el benestar percebut i experimentat (Aguirre – Camacho 2017).

Com desenvolupar la flexibilitat cognitiva?

  • Analitzant la situació estressant.
  • Aprenent a fluir.

Aquesta explicació la desenvoluparem en un altre article.

DES DE ESPAI NEUTRAL constatem que els problemes psicològic es desenvolupen per una rigidesa cognitiva o una flexibilitat cognitiva excessiva. Per tant aquest és un tema important per treballar en les nostres vides per experimentar el benestar que tots desitgem.